Si pudiera, si pudierais

Si pudiera explicar todo lo que estoy viviendo,
si pudiera describir cada rayo de luz,
si pudiera transmitir cada sentimiento,
si pudierais ver lo que yo veo,
si pudierais...

23.01.08 Lido di Venezia

Al Lido he entès moltes coses. He entès un altre estil de vida, una altra manera de fer. Allí s’ajunta la màgia de Venècia, la calma del mar i el tarannà d’un petit poble.

Ja al vaporetto les coses s’avançaven. Una senyora gran seia al meu costat, feia cara de cansada, els anys li pesaven. Duia una bosseta, també el diari, però no el llegia. Mirava al terra, com si els palaus del Gran Canal no existissin. A la vora, una parella no sé si anglesa, francesa o de la Conxinxina. Ha arribat un punt que els turistes em semblen tots iguals, encara que siguin de llocs completament diferents; tots fan fotos i semblen feliços. A vegades oblido que jo també sóc una visitant més, per més temps, però una més.

Al Lido hi ha una avinguda com les de la Costa Brava, en cinc minuts et deixa a ran de sorra. Això sí, la platja és diferent a les que conec. És plana, plana, plana, les onades no es trenquen, acaronen la vora tot deixant centenars de petxines, a quina més graciosa!

La illa no és maca, no és gran, no té res a visitar ni res per aprendre.

L’única cosa que té és un aire especial, un ambient estrany, però familiar. Té un encant que et fa pensar:

La bellesa no és la preciositat, tampoc la imperfecció,

ni l’alegria ni la felicitat.

La bellesa és la serenor de la llum sobre la sorra molla.

Per l'Albert

Avui pel matí he enviat un correu en el que feia unes declaracions i un bon amic ha tingut una aguda resposta.

Us la penjo aquí per a que rigueu tan com jo!

Molt bona!

"Ara us en riureu... però amb les esglésies tan maques que hi ha aquí, és quasi impossible no creure en déu!"

Gisela Herranz, afectada Erasmus 2008

He trobat la foto de veritat...A mi no m'enganyes amb el Photoshop...

Quin fart de riure!

Petonets pel noi més original!

Impressió. Sol Naixent

El dimarts, a l'avió, vaig veure aquesta sortida de sol. Impressionant.

No podria haver començat millor l'any ni l'experiència.

Ara entenc a Monet.

Venezia 2008.

Venècia 2008

Jackson Pollock

Todo se desvanece y todo permanece.
Todo es nada y nada es todo.
Es el aquí, es el ahora, es el allí, el ayer y el mañana.
Los pasos del transeúnte sobre asfalto inestable,
el viaje sobre arenas movedizas.
El camino de uno, el andar de varios.
Todo en uno, uno en varios.
El uno como uno.
El yo como yo.
Es el momento de empezar un trayecto por mi interior,
es el momento de convertirme en paseante,
es el momento de andar entre la multitud y perderme en el anonimato,
ser el ojo que ve sin ser visto.
Quiero fundirme en mi pensamiento,
convertirme en gota de agua que rompe en las rocas.
Saltar y ser una, luego caer y ser parte del vasto océano.
Ser el todo.
Ser la nada.
Ser la nada en el todo.
Ser el todo en la nada.
El todo cambiante,
la nada cambiante.
Todo se desvanece y nada permanece.

A punt de començar un viatge iniciàtic… Venècia 2008.

Us hi espero

Nadal de 1992

Quins records! Quina il·lusió el darrer dia de classe, quan la sala d'actes es convertia en un Betlem improvisat, els professors desapareixien entre bambolines i les mirades de tots els pares es dirigien cap a més de cinquanta conillets que intenten recordar els passos assajats durant mesos i mesos.

De blanc immaculat, orelles de cartró, galtes ben vermelles. De quatre grapes fins la marca que hi ha al terra, després un parell de salts de gegant i després saludem als pares amb un somriure d’orella a orella. L’un que salta abans d’hora, l’altre que no salta, un que es cargola, l’altre que crida, l’altre que trepitja, l’un que és trepitjat. Però tots, absolutament tots, plens d’il·lusió.

Quan tornaran aquests Nadals? Dolça infantesa, dolça il·lusió.

Sense l'amistat el món és un desert.

Feliç aniversari.